sábado, septiembre 27, 2008

Comentarios de Sala i Martin sobre la crisis.

En catalan. Con link a traducciones.

1.- S’ha posat de moda parlar de “Regulació” i “Supervisió” i de “Intervenció Pública” i de “Fracàs del Liberalisme”. És l’episodi actual un fracàs del liberalisme i un triomf de l’intervencionisme?

Per a respondre aquesta pregunta cal entendre quin és el problema i què l’ha originat. L’origen de l’actual crisi financera és al 2000-2001, després de la caiguda de la bombolla dels punt-com.

Llavors, per a evitar que la borsa caigués, el suposat gran “Maestro” (Allan Greenspan) va rebaixar els tipus d’interès a gairebé zero. L’objectiu de Greenspan era que la gent no sortís disparada de la borsa i anés cap als bons de rendibilitat fixa (cosa que enfonsaria encara més la borsa) i, per tant, va fer que la rendibilitat fixa fos gairebé nul•la. Això va fer que els crèdits hipotecaris “normals” no interessessin (perquè donaven in interès de gairebé zero) i els bancs s’haguessin de buscar la vida a d’altres mercats.

Un d’aquests altres mercats ca resultar ser el de la gent amb risc elevat de no tornar els diners. És a dir el sector “subprime” o gent generalment d’ingressos baixos amb dificultats per poder retornar la hipoteca. Com que aquesta gent no trobava un finançament “normal”, se’ls podia deixar prestat a tipus d’interès una mica més elevats. Per tant, per una banda tenim que el primer problema (el de les subprime) no el causa el lliure mercat sinó el representant de l’estat en la política monetària: el banc central dels Estats Units (el Banc de la Reserva Federal) amb el gran Greenspan al capdavant.

El segon gran problema que tenim ara és el de l’excessiva securitizació dels bancs. És a dir, quan els bancs donen un crèdit, no es queden el contracte de la hipoteca en un calaix sinó que l’empaqueten amb d’altres hipoteques, creen un nou actiu financer amb grups d’hipoteques i el venen a algun inversor a canvi de diners. Aquests diners el banc els torna a deixar en forma de crèdit hipotecari a unes noves famílies i les hipoteques resultants es tornen a empaquetar i es tornen a vendre. Això es fa una, dues, tres, cent, i mils de vegades.

Això, que els bancs ho han fet sempre, ho han fet de manera accelerada i exagerada durant els darrers anys. Us heu preguntat per què? Doncs hi ha diverses explicacions. Una es, de nou, que els tipus d’interès eren gairebé zero de manera que els bans van apostar per donar crèdits (a famílies sub-primes) amb marges petits i, per tant, si el marge era petit, el que s’havia de fer era multiplicar el número de crèdits. És a dir, el model de negoci passa a ser de “pocs guanys per hipoteca... però donem moltes hipoteques”.

Una segona raó que indueix als bancs a securititzar els crèdits és la normativa de Basilea. La regulació de Basilea obliga als bancs a tenir uns balanços on la quantitat de crèdits concedits sigui només una petita proporció del capital del banc. Aquesta norma, en principi, havia d’impedir que els bancs donessin massa crèdits. Però els bancs van trobar una manera de saltar-se la norma: la securitització! El banc crea una fons d’inversió separat del banc (que s’anomena “conduit”). Aquest fóns va al mercat monetari, demana un crèdit i amb els diners, compra els paquets d’hipoteques al banc original. Fixeu-vos que amb aquesta operació, el balanç del banc queda sense “crèdits concedits” i, canvi, té diners a la caixa. La proporció de “credits concedits en relació a capital” passa ser zero i el banc passa a satisfer el requeriment de Basilea, la qual cosa li permet tornar a concedir crèdits. El banc, doncs, inflar la bola de neu, però és a base de crear aquestes institucions paral•leles (els “conduits”) que cada vegada estan més endeutades.

Conclusió, la securitització massiva, que és un dels grans problemes de la crisi actual no només no ha estat evitada per la regulació sinó que ha estat CAUSADA per la regulació.
És més, la normativa de Basilea està contribuint a agreujar la crisi. Per què? Seguim el fil de l’argument. Si la proporció entre crèdits concedits en relació al capital del banc ha d’estar per sota d’un determinat número, quan el banc comença a descapitalitzar-se (per culpa de la crisi), deixa de complir l’objectiu de Basilea. Per tant, o bé es recapitalitza o bé deixa de donar crèdits (o fins i tot ha de desfer-se d’alguns dels crèdits concedits). És a dir, la normativa de Basilea fa que la crisi financera es traslladi al sector real perquè els bancs ESTAN OBLIGATS per la regulació a deixar de donar prestat! Ja veieu. El món al revés.

Conclusió: Els fonamentalistes de la intervenció pública els ha faltat temps per a sortir a criticar el lliure mercat i a proposar més regles, més intervenció i més supervisió per part del sector públic. Abans de córrer tant, però, potser haurien de parar i reflexionar un moment sobre les causes del que està passant i veuran que aquesta crisi ha estat causada en part per la intervenció pública: Greenspan i les regles de Basilea.

Traducido aqui : http://www.new.facebook.com/note.php?note_id=44702361344

2.-Més regulació i més intervencionisme, arreglaran el problema?

Jo penso que no. Fixem-nos en tres exemples extrets de la present crisi. Quines són (o eren) les institucions financeres més regulades i més supervisades del planeta terra? Adivineu? Doncs Fannie Mae i Freddie Mac. De fet, eren tan regulades i tan supervisades que fins i tot es deien “institucions tutelades pel govern” (en anglès, Government Sponsored Entities o GSE).

No cal dir que aquestes dues institucions estan al bell mig del problema ja que es van dedicar a comprar hipoteques per sobre de les seves possibilitats i a assegurar a inversors compradors de paquets d’hipoteques per sobre del que era prudent. TOT AIXO AMB LA SUPERVISIO CONSTANT DEL US SENATE BANKING COMMITTEE (comité bancari del Senat Nordamericà) presidit pel demòcrata de Connecticut, Chris Dodd. Per tant, ni la supervisió ni la tutela extrema a la què han estat sotmeses Fannie Mae i Freddie Mac han evitat la presa de decisions errònies i extremadament arriscades. Sent així, què ens pensar que la nova regulació que es vol imposar a la resta del sistema financer funcionarà?

Nota: els defensors del mercat fa anys que demanen que el govern (al senat) que deixi d’intervenir perquè aquesta intervenció i protecció constant fa que els líders de FM i FM s’arrisquin massa. Al final tenien raó.
Nota: La oficina d’economia de la Casa Blanca va demanar fins a 17 vegades que es reduís la intervenció des del 2001. http://www.whitehouse.gov/news/releases/2008/09/20080919-15.html

Segon exemple, en comparació a d’altres sectors del sistema financer, la banca d’inversions està bastant regulada. Recordeu la novel•la del Sherlock Holmes “El Misteri de Silver Blaze”? El cavall Silver Blaze mor assassinat. Després de descartar a diferents sospitosos, Sherlock Holmes li diu a Watson: “No troba estrany el comportament del gos?”. I el Dr Watson va contestar: “però si el gos no va lladrar en tota la nit!”. “Exactament!”, va ir Holmes, “i això és el que és realment estrany. Si l’assassí hagués estat un desconegut, el gos hagués lladrat i com que no va lladrar, l’assassí ha de ser el cuidador del gos”.

Doncs bé, hi ha un sector que està molt poc regulat i que, en no sofrir un gran desgavell durant aquesta crisi ens demostra que la crisi no està causada per la manca de regulació. Em refereixo als “hedge funds”. El grau de regulació i de supervisió estatal a la que estan sotmesos aquests fóns és molt inferior a la regulació i supervisió a la que se sotmet a la banca d’inversions. Aquesta és una altra prova que més regulació no és garantia de menys crisis futures.

Traducido: http://www.new.facebook.com/note.php?note_id=44702411344

3- Dit això, tota aquesta gent que proposa més regulació a partir d’ara, exactament quines regles proposen i qui se seuposa que les ha de posar aquestes regles?

L’experiment comunista demostra que no hi ha cap buròcrata, cap funcionari ni cap polític capaç de dissenyar un sistema perfecte que tingui en compte totes les eventualitats possibles.

El mateix passa als Estats Units (que potser ara que estarà tan intervingut i amb tant poder de l’estat s’haurà de passar a dir “Unió de Repúbliques Socialistes d’Amèrica”). I el mateix passa al sector financer: cap buròcrata ni cap funcionari ni cap senador del comitè de banca sap com reaccionaran els inversors davant de les noves regulacions (quin tipus de productes financers s’inventaran per saltar-se les regles, de la mateixa manera que es van inventar els “conduits” per saltar-se les regles de Basilea).

Tampoc saben per on vindrà la propera crisi. Fixeu-vos que aquesta crisi ha agafat desprevinguts als millors experts financers del món (els propis directors generals dels bancs) i això que s’hi jugaven molt (han acabat perdent totes les seves fortunes). Creieu de veritat que un buròcrata que treballa de 9 a 5 a una oficina gris de Washington serà capaç de dissenyar un sistema regulatori que eviti una crisi que els experts més experts del món mundial no poden veure a 12 mesos vista?

Una pregunta per als meus amics d’esquerres (bé, dic “amics” de manera retòrica perquè jo no tinc amics d’esquerres tot i que la meva germana, a la seva descripció del facebook diu que ho és): Exactament com haguessin regulat per evitar la crisi “subprime”? Haguessin fet una llei que digués que no es podia deixar diners a les famílies “subprime”? Suposo que saben que les famílies subprime són famílies pobres. S’adonen que aquesta llei hauria de dir alguna cosa com: “els bancs només podran deixar diners als rics; es pobres, per tant, estaran condemnats a no poder comprar un habitatge propi a no ser que prèviament no estalviïn durant 30 anys”. I després diuen que els progressistes defensen els interessos dels pobres.

Traducido: http://www.new.facebook.com/note.php?note_id=44702461344

4- Es bo el pla Bush per a sortir de la Crisi? Aconseguira els resultats desitjats?

En poques paraules, el pla Bush consisteix a crear una institució pública, dotada de 700.000 milions de dòlars per a que compri tots els actius que tenen hipoteques com a garantia i que, com que les hipoteques no es cobraran, tenen un “valor de mercat ben baix” (la clau aquí és “ben baix”). D’aquesta manera, esperen recapitalitzar els bancs (els bancs rebrien els diners del govern) i “netejarien” els balanços dels bancs dels “forats” que tenen (un “forat” és un actiu que figura que valia molt però que quan el vas a vendre te un preu “ben baix”).

Una pregunta que ens hem de fer és: al món hi ha trilions de dòlars que busquen ser invertits. Des de “hedge funds” fins a “sovereign wealth funds” (fons creats pels governs dels països productors de petroli i dels governs de Xina i Singapur per a ser invertits en altres sectors a l’estranger). Si hi ha tants diners per invertir, per què no compren quests actius dels bancs que tenen un “valor de mercat ben baix”? Si són a preu de saldo, seria un gran negoci, no? Es a dir, per què no es fa una recapitalització “privada” dels bancs?

Resposta: no els compren perquè els bancs es neguen a vendre a preu de saldo. És a dir, no accepten que el valor de mercat sigui “ben baix” que fan els potencials compradors. I com que no es posen d’acord, no hi ha venda.

Doncs, donat que els bancs es neguen a acceptar les ofertes privades fetes a un preu “baix” pels seus actius tòxics, què fa pensar a Hank Paulson que acceptaran el “preu de mercat” del que parla la seva proposta? La resposta: no ho acceptaran! Es a dir, el govern (és a dir, el contribuent) haurà de pagar un preu PER SOBRE DE MERCAT. Dit d’una altra manera, els impostos dels contribuents seran una mena de subsidi per als financers de Wall Street. Això no només és injust (la gent pobra subsidiant a la gent rica) sinó que genera una inestabilitat macroeconòmica perillosa ja que, a curt termini, aquests 700.000 milions de dòlars vindran en forma de deute (el govern no té els diners a curt termini i per tant haurà de demanar prestat) cosa que posarà pressió a l’alça dels tipus d’interès mundial (d’entrada avui l’euribor ja ha batut el rècord de la història, amb el perjudici que això causa a totes les famílies del món que tenen hipoteques).

Però això no és tot. Encara hi ha el problema del l’atzar moral. Que no és un problema d’ara però que és un problema de futur. De la mateixa manera que per sortir de la crisi del 2001 es van assentar les bases de la bombolla que ha desembocat en la crisi financera actual, la intervenció pública massiva d’ara, proporciona calma als mercats (que com he dit al punt 1, han de ser ignorats) i esperança i fins i tot pot evitar una profunda recessió,... però pot estar assentant les bases per a la futura crisi: està dient als inversors que, en darrera instància, sempre estarà el papa estat per salvar el cul dels que s’arrisquen massa. És a dir, el pla de Bush, a més de ser car i crear inestabilitat macroeconòmica, sinó que pot estar sembrant les llavors de la propera crisi econòmica.

Traducido: http://www.new.facebook.com/note.php?note_id=44702551344

5- Cal realment reformar el sistema? Tan malament està la cosa?

Jo no n’estic tant segur!

Si! És cert, hi ha famílies subprime que no poden pagar les hipoteques... però la immensa majoria d’aquestes famílies POBRES ha accedit a la vivenda de propietat no gracies a un programa de caritat del govern sinó gràcies al mercat i al sistema financer.

Si! És cert, hi ha bancs que s’han aventurat massa. Però gràcies a les innovacions financeres com els CDOs, que permeten a les empreses demanar prestat donant com a garantia una determinada font d’ingressos (i no pas donant com a garantia tot el capital de l’empresa), cosa que ha permès a aquestes empreses poder finançar projectes amb costos financers molt inferiors. Això ha generat llocs de treball, riquesa i progrés.

Si! És cert, hi ha crisi ara. Però no oblidem que hem gaudit d’un període de creixement continuat durant 17 anys seguits!!!

Conclusió: per avaluar si cal fer profundes reformes del sistema econòmic, no només s’han d’analitzar els problemes actuals (que hi són, clarament hi són) sinó que hem de mirar tots els aspectes positius que ha tingut el sistema (que hi són, clarament hi són). Potser s’haurien de canviar (no afegir) algunes regles (sobre tot s’ha de canviar la regla que obliga als bancs a vendre’s els crèdits quan ve la crisi econòmica), però cal posar-se nerviós perquè el que tenim ja funciona prou bé.

Traducido: http://www.new.facebook.com/note.php?note_id=44702576344